Perdó

Hui necessite demanar-te perdó. 

Perdó per haver-te ferit quan vaig qüestionar la teua voluntat de passar asoles el dia 25 de desembre. El meu desconeixement de la teua motivació no me disculpa de la falta.

Perdó per haver-te fet un lleig quan varem parlar en el grup d'amics del menú percap d'any. Quan vaig lamentar eixe incident, encara me fa mal la culpa. 

Perdó per decidir no quedar-me en ta casa desprès de convidar-nos a jugar al truc allí. En eixe moment, pensi que era indiferent anar-me'n a Lliria amb ells. Però no vaig evaluar quin inpacte tenía en tú, després ho vaig saber perquè tu m'ho vas dir quan ens separarem. 

Mai

Quin poder tenen les paraules sobre l'estat d'anim.

Ara em done compte de quan poderós és este adverbi.

Cóm se projecta en la memòria i cóm es projecta a futur.

Cóm afecta a les vivències doloroses.

Cóm afecta a les altres, a les felices.

El temps es cóm un bisturí quirúrgic desfent nusos neuronals.

Ordenant i donant forma als pensaments.

Quedant els records desprovistos de la química dels sentiments.

Soterrats estos en la memoria profunda.

I ara si, apareix un altre adverbi.

Per sempre.

Si ja me tens

Quantes vegades, ara no sé com intruduir-me en aquella conversació, mira si ha passat temps i tantes coses, acabaves dient-me, "que pateixes? Si ja me tens!"

I ara ho recorde, i intente pensar com aleshores pensava. I el teu voler em feia patir perquè de vegades eres fugisser i el teu pensament a saber on estava.

Intente trobar motius per sentir ràbia, perque se que m'ajudarà a transformar el meu pensament sobre tu.

Pero crec que no està en la meua naturalesa sentir eixa ràbia, només pena i frustració. Són con sentiments de 2a. categoria. Vull sentir ira i enfadar-me i odiarte i acabar amb eixe forat que tinc al mig del pit. I amb eixa angoixa que segresta el meu pensament i que me desarma i en fa débil.

Però sóc d'una nissaga de dones poderoses. Dones que no poden entendre  que me passa. I és que m'has passat tú. 

Paca

 PACA

Quan de temps sense contactar amb tú, amb el teu record. Quan de bé me fa pensar-te, encara que les llàgrimes no les puc reprimir, soc molt plorona, com l’agüelo Daniel, el teu home. Eres una dona amb molta personalitat, una dona propera, la dona que sabia el valor de les coses i el valor de les persones. La dona que no sempre els demés comprenien, encara que a tú pareixia que te donava igual, però eres la dona que me comprenia a mi, eixa adolescent que necessitava amor i que tú vas saber donar-me’l.

Te recorde seria, ama de sa casa i ama del taulell del forn. Després donares pas al teu fill i a la teua nora. No eres massa parladora, però sabies escoltar. Te recorde a ta casa, escoltant Elena Francis a l’hora de la sesta. Allí passàvem els caps de setmana i les vacances mentre érem menuts els meus germans i jo. 

Te recorde prenent decisions sobre ta casa, sobre la teua família. Tenies molt clara qui no era dels teus i a qui tenies que recolzar i protegir.

La relació que tenies amb el teu home no era molt efusiva, però us recolzàveu. Te recorde ja malalta amb problemes de mobilitat, i l’agüelo Daniel posava la llavadora, parava la taula i t’ajudava en les feines de casa. Era perquè s’estimaveu. Tu també el cuidaves. No se més de la vostra relació, les nostre converses mai parlaven de detalls íntims. 

Supose que si parlàvem de la meua relació amb la teua filla, ma mare, amb la qual no me comunicava bé. Amb ma mare mai he parlat de sentiments. Era difícil amb ella. I segurament tu arreplegaves les meues queixes. 

La mar sense tu

 La mar sense tu

 

M’he llevat lluminosa i blava com el cel d’estiu.

Luisa i jo s’enfilem per la V30

unint-nos a una riada de sers itinerants

que ens conduirà més enllà, a l’horitzó.

 

Hem fet d'anar a la mar un ritual.

I sovint quedem diumenge dematí.

A ella també li agrada la mar.

A mi m'encisa; es magnètica i atrau records plaents de la meua vida.

 

Les ones reconforten el meu cos.

Em deixe balancejar.

Em relaxe.

El meu cor batega compassadament.

 

Eixe flux neutralitza la violència dels meus pensaments.

La teua absència va i ve, i colpeja i mulla els meus ulls.

El anhel de tu es desfà suaument a l’aigua.

Té efecte sanador.

 

Després em tombe al seu costat.

El sol m'acaricia la pell i l'esperit.

M’envaïxen les olors de l'aigua, l'arena, i el de la meua pell suada.

Em pegue la volta i m’estire, mandrosa.

 

El teu record també està arrelat als meus sentits.

Et recorde dret. Nu. Les cames fermes.

Desafiant la mar amb la mirada.

Qui sap que passa pel teu cap.

 

Ara és la mateixa mar. La mateixa arena. Les mateixes ones. Les mateixes olors.

O no.

Perquè la meua mirada ja no es creua amb la teua

i la teua presència es tan sols un record.

 

I eixe pensament també el deixe allunyar-se cap a l’horitzó.