La mar sense tu

 La mar sense tu

 

M’he llevat lluminosa i blava com el cel d’estiu.

Luisa i jo s’enfilem per la V30

unint-nos a una riada de sers itinerants

que ens conduirà més enllà, a l’horitzó.

 

Hem fet d'anar a la mar un ritual.

I sovint quedem diumenge dematí.

A ella també li agrada la mar.

A mi m'encisa; es magnètica i atrau records plaents de la meua vida.

 

Les ones reconforten el meu cos.

Em deixe balancejar.

Em relaxe.

El meu cor batega compassadament.

 

Eixe flux neutralitza la violència dels meus pensaments.

La teua absència va i ve, i colpeja i mulla els meus ulls.

El anhel de tu es desfà suaument a l’aigua.

Té efecte sanador.

 

Després em tombe al seu costat.

El sol m'acaricia la pell i l'esperit.

M’envaïxen les olors de l'aigua, l'arena, i el de la meua pell suada.

Em pegue la volta i m’estire, mandrosa.

 

El teu record també està arrelat als meus sentits.

Et recorde dret. Nu. Les cames fermes.

Desafiant la mar amb la mirada.

Qui sap que passa pel teu cap.

 

Ara és la mateixa mar. La mateixa arena. Les mateixes ones. Les mateixes olors.

O no.

Perquè la meua mirada ja no es creua amb la teua

i la teua presència es tan sols un record.

 

I eixe pensament també el deixe allunyar-se cap a l’horitzó.